dimecres, 23 de desembre del 2009
Mister Jekyll and mister Hyde...
Jo també hi vaig ser al concert. Hi vaig anar esperant un Puntí genial, realment no saps mai amb quin Punti et trobaràs, és el que hi ha... El concert del passat dia 17 va tenir estones millors i estones pitjors. Per aquells que no han vist mai en Puntí en un directe els oferim un tast de les dues cares d'un geni.
Mister Jekyll
And Mister Hyde...
divendres, 18 de desembre del 2009
Josep Puntí i Desobedientes, La 2 d'Apolo, 17/12/2009.
Quan penses en allò que podria ser un concert de l’Adrià Puntí, i no ho és gairebé mai, fa ràbia. Penses –quina llàtima...-. Començarem per dir que el concert era: Josep Puntí i Desobedientes, aquests últims, són un grup de punk-rock que s’han arriscat a fer concerts amb en Puntí, suposo que li tenen molt carinyu... perquè sinó... es que es pa matarlo. Proclamant el seu directe com a soul-punk, el concert va començar amb en Puntí i la seva maleïda guitarra improvitzant (bueno... com sempre...). Després ja es va enfadar perquè creia que la guitarra no sonava bé i va començar a liarla. Assegut al teclat i amb tota la banda dalt de l’escenari, la cosa començava a funcionar, però com sempre no arrancava del tot. Un Puntí obsessionat amb que els músics el seguissin, i amb la fotuda guitarra, que finalment no va tocar, va anar repassant, a mida que desmuntava, les grans cançons de tota la vida: Sota una col, En Pepitu va de curt, Coral·lí, Si, etc...
El directe va anar agafant l’escalfor d’un públic que mica en mica anava entrant al -es lo que hay, disfrutem-ho-. Un dels membres de Elefantes, Suarma, va pujar a l’escenari i li va cantar Jo i Tu i Jo, i amb Longui núm 13 el concert agafava una forma definitiva: amb moments de lucidesa i d’altres més lamentables, que els Desobedientes no van deixar que arribèssin a ser patètics.
En general, un surt convençut que ha gaudit de petits moment genials, d’un artista encara genial que està a punt d’editar coses noves i que tots estem esperant com uns locos. La borrachera que portava i ho del canvi de nom, d’Adrià a Josep, ho podreu llegir en altres mitjans.
diumenge, 13 de desembre del 2009
Primavera Club 2009, Barcelona, del 10 al 13 de Diciembre de 2009
En la primera jornada fue un placer descubrir a The Black Heart Procession, desde San Diego. He llevado su último disco Six (2009) y Amore del Tropico (2002) en el mp3 estos días y son buenísimos, en directo no defraudaron y con su rock puramente americano consiguen hundirte en una atmósfera chunga de tristeza. Grandes músicos y grandes canciones. Arreglaron el lamentable espectáculo que dejaron The Pastels (con todo el respeto a sus fans) que cómo su nombre indica... podemos adivinar en una sola palabra como fue ese concierto.
El jueves seguí en mi soledad, ya que Carme tosía como una loca en el sofá, bajo la manta. Así que me dirigí directamente a la 2 de Apolo, con la intención de ver a Smoking Bambino, por aquello de ver a un tipo del país y del que tenía muy buena impresión después de navegar por su myspace. Acompañado de una guitarra y de un percusionista Bambino consigue hacernos creer que mola durante las tres primeras canciones, luego empiezas a pensar que no pasa de allí, que es muy bueno en eso, pero que no va a más. La noche se va llenando de humo y la sala grande del Apolo se rinde ante el rock inmenso de los suecos The Soundtrack of Our Lives. El grupo disfrutó e hizo disfrutar a todo el público con un concierto de gran nivel. Rock inmenso, casi espiritual. Otra lección de rock de altura la dieron Retribution Gospel Choir, los de Minnesota, en formato de trío, salvajes desde el primer momento hicieron todo el ruido que pudieron y se curraron un buen concierto. Bestiales. Entre medio de estos dos conciertos la sorpresa de la noche la daban Kid Congo & The Pink Monkey Birds con un energético directo lleno de soul-rock dónde las penetrantes líneas de bajo no dejan salir al punk que llevan dentro. Una banda, que seguramente acabará siendo super-mega-cool, todo apunta a eso, pero que tienen un directo de puta madre y muy bailable.
El viernes tenía cena con el equipo de fútbol y evidentemente aparté mis pajas musicales para salir a cenar y demás. El sábado, finalmente llegó uno de los conciertos que más deseaba. Después de ofrecernos uno de los mejores discos del año Catacombs (2009) Cass McCombs salía al escenario de la 2 en su primer concierto, el domingo volvería a tocar en la sala grande. Cass McCombs enamora y sus canciones infinitas y sin ninguna prisa las defiende bien ante el público, quizás mejor en un bar, o con más intimidad. El fallo eran los músicos. Dos petardas acompañaban al nómada americano, una en el bajo y otra con el teclado. Perdonad, no porque sean tías, muchas mujeres han demostrado ser grandes músicos, no quiero entrar en eso, pero es que eran muy limitadas, que pena. Repasó un poco toda su discografía y realmente fue un buen concierto, acabo con la gran Harmonia, cuando pensaba que ya no sonaría, y me dejó tocado... Salí con muy buen rollo en el cuerpo y me fui para casa en moto, cantando como un tonto aprovechando la resonancia del casco.
http://www.myspace.com/theblackheartprocession
http://www.myspace.com/officialtsool
http://www.myspace.com/retributiongospelchoir
http://www.myspace.com/kidcongoandthepinkmonkeybirds
http://www.myspace.com/smokingbambino
dilluns, 9 de novembre del 2009
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Destilando myspace
divendres, 23 d’octubre del 2009
Bowerbirds, Sidecar, 22/octubre/2009
dissabte, 17 d’octubre del 2009
La Cienega just smiled
A tots els amants de la música ens agradaria tocar algun instrument o molts, i fer cançons, i transmetre les coses que sentim d'una manera que ens surt de dins, amb la capacitat expressiva que només ens pot donar l'expressió artística. De fet, tothom té, d'alguna manera o altra, aquesta necessitat. Qui no ho ha intentat mai? La qüestió és que és realment difícil aconseguir-ho i per això estimen tant la música, la literatura, l'art, etc. Llegint un llibre, escoltant una música, mirant una pel·li, admirant una pintura o d'alguna altra menera, ens hem adonat que no estem sols, que la resta de la gent sent coses semblants i de manera semblant a nosaltres. És per això que sempre existirà l'expressió artística, per tant sempre existirà la música i a l'hora sempre hi hauran taules plenes de copes vuides i cendrers plens i parets que hauran sentit poemes humits d'alcohol i converses apassionades que acaben amb decicions com la de crear bolgs com aquest.
Avui us deixo una cançó d'aquestes que dius: jo sento algo així però no sóc capaç de transmetre-ho amb aquesta elegància.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
José González + El Petit de Cal Eril, Luz de Gas, 12/octubre/2009.
Dale trigo que mañana canta
Lo siento, no podía empezar la crónica sin antes mencionar la anécdota: que mal momento para José González, tener que salir del escenario para escupir un pollo que le salió a media canción. La verdad es que si se lo hubiera tragado hubiera sido peor... ya imagino toda la gente: ahgs!. Anécdotas a parte, el músico sueco demostró que, todo y su desmesurada fama en relación al tipo de música que hace, es capaz de llenar un escenario con su voz y guitarra, y hipnotizar a un entregado público, que este pasado lunes 12 de octubre llenaba la sala Luz de Gas. El concierto fue creciendo progresivamente, repasando casi todos los temas de sus dos discos y dejando para el final "Teardrop" o "Cycling Trivialities" que sonarón inmensas, épicas. Para acabar con una sensacional versión, o cover, cómo lo llamamos ahora de “Smalltown Boy” de Bronski Beat. Acompañado intermitentemente por un percusionista y una fémina voz, el símbolo del moderniqueo, y mejor guitarrista no defraudó, y sus cuerdas vibraron, y nos hicieron vibrar. Emocionante y meticuloso.
No podemos pasar por alto el gran telonero de la noche, Joan Pons (“soc Joan Pons... i ja està”) Pensó un concierto condensado y lleno de temas que no le fallan nunca, mostró lo mejor de él.. Parte del público no lo conocía (guiris, modernotes catalans que segur que pensarien: “cullons, si aixó mola més que el Jose Gonzalez” però s’ho callen...) La resta del público estábamos allí porque la unión de Joan Pons y José González prometía una velada inolvidable, y lo fue.
divendres, 9 d’octubre del 2009
Cass McCombs "Catacombs" (Domino/Pias)
Llegint la Mondosonoro d’octubre m’ha sorprès veure, en la quarta posició del Top10 Internacional, aquest meravellós disc. Fa dies que no puc parar d’escoltar-lo. La primera vegada que va sonar a casa Catacombs estava fent alguna cosa sense atendre la música que anava sonant, però a mida que anaven sonant les cançons vaig anar prenent més consciència que alló que sortia pels altaveus de casa era algo més que una novetat. “You Saved My Life” (que a mi em recorda a Sigur Ros) va ser el tema que em va fer tirar enrere el disc, i tornar a començar. Ara si amb la màxima atenció. O sigui, tombat al sofà amb Cass McCombs a un volum considerable. El disc sona a “aixó ja s’ha fet... però...”. És una joia, refinada, de molt bon gust, de cançons infinites plenes de senzillesa. Jo no puc parar d’escoltar “Harmonia”, l’escolto dos o tres vegades al dia, però a mida que aneu escoltant el disc us anirà atrapant. Entreu a les catacumbes, la foscor us farà gaudir d’un gran disc.
Cass McCombs actuarà a Barcelona el 12 i 13 de desembre de 2009, dins la programació del PrimaveraClub2009.
http://www.myspace.com/cassmccombs
diumenge, 4 d’octubre del 2009
les cançons i les olors...
L’altre dia vaig encendre la ràdio perquè em fes companyia mentre fregava el pis. Al sentir la cançó que estava sonant es va disparar un dispositiu del meu cervell i em vaig veure submergit en un munt de sensacions que semblaven oblidades...
divendres, 2 d’octubre del 2009
Busca las diferencias: First we Take Manhattan (Leonard Cohen)
Leonard Cohen - First We Take Manhattan
Enrique Morente & Lagartija Nick - Primero conquistaremos Manhattan (Omega)
Joe Cocquer - First we Take Manhattan
Mister - First we take Manhattan
Jennifer Warnes - First we Take Manhattan
Bay Laurel - First We take Manhattan
Boris Bukowski - First We Take Manhattan
Sirenia - First We Take Manhattan
dimarts, 29 de setembre del 2009
La diferencia es Albert Pla
dilluns, 28 de setembre del 2009
Felicitats Cohen!
Per a algú que no havia vist mai un directe de Cohen les expectatives que pogués tenir eren totalment incertes. Saps que les cançons seran bones i que sonaran les més importants del seu repertori (per cert, no gaire ampli tenint en compte la seva edat). El que generava dubtes era com sonarien aquestes cançons en un indret tant fred com el Sant Jordi, amb un cantautor de 75 anys, que fa aquesta gira (diuen) perquè no té un duro, i que tres dies abans del concert li agafa un xungo. Jo la veritat estava una mica cagat.
La veritat, però, és que em va i ens va sorprendre molt gratament la seva actuació. Els seus 75 anys (que va complir el dia del concert) semblen ser la millor edat per cantar el seu repertori. La seva veu, més profunda que mai, va omplir cada recó del Sant Jordi i va esvair qualsevol dubte sobre si era un bon lloc per fer aquest concert. Realment va saber crear l’atmosfera d’intimitat que requeria un concert com el seu.
Gratament ens va sorprendre la banda que portava, tots músics boníssims que van acompanyar amb unes versions molt acurades. El repertori estava molt treballat i tot i que no hi havia marge per a cap improvisació algunes de les versions que van fer van ser brutals (Brid on the wire o First we takeManhattan). A més, Cohen va saber jugar les seves cartes i tant va saber moure’s amb elegància per l’escenari i alhora donar protagonisme a les coristes deixant que les germanes Webb cantessin if it be your will i que Sharon Robinson interpretés Boogie Street.
En fi, l’únic comentari negatiu que puc fer és que la seva guitarra ja no sona com abans (falta de pràctica fent de monjo??) i que algunes cançons com ara Suzanne, Hallalujah o everybody knows haguessin pogut sonar millor. Però això hagués estat demanar massa.
Per al meu gust un dels millors concerts que he viscut!
Per a molt anys Cohen!
dissabte, 26 de setembre del 2009
Odio el Blues
el jazz y el humo, la trompeta mórbida
de Max Kaminsky, espérame despierto
y gentes que se buscan en la noche
para tener coartada cuando el frío,
el último cigarro, ni uno más,
oh baby don't you play me cheap, me digo,
¿o es Armstrong quien lo dice?, ya lo sé,
otro whisky no hará que ella regrese
y de pronto estoy dentro de otro tema,
I wana be somebody's baby doll,
y Bessie que me invita a compartir
el pozo que la noche abre en nosotros,
que rellena mi vaso mientras llora
porque nadie la quiere, porque Fletcher
acaricia las teclas de ese modo,
espérame despierto, no te vayas,
pero voy tan borracho, tan borracho
que he olvidado mi nombre y la manera
de salvarme otra noche, de volver
al orden de mi vida, donde nadie
espera la visita de un fantsma
que confunde anciones y recuerdos,
espérame despierto, ¿satisfecha?
al fin has conseguido que odie el blues.
Javier Cánaves
(nota: estem sentint al Gary Moore, la Silvia i jo,
i de cop em diu... "Coneixes el 'Odio el Blues'?")
divendres, 25 de setembre del 2009
Summertimes
dijous, 24 de setembre del 2009
Dilema: SHANTEL VS LOS FULANOS
Home, el que no tindria perdó de Deu, és que fa quatre anys vaig estar preparant un inter-rail per Romania, només amb la intenció d'anar al Bucovina Club (club que regenta Shantel) i si ara que està a Barcelona no hi vaig seria una mica... no sé... ja m'enteneu.