Destilando myspace

Canción en inifinito proceso de cambio

El verdadero éxito de la musica que escuchamos a diario en "myspace" tiene su origen en su inmaterialidad. En la ausencia de una sustancialidad que de estar presente la obligaria a situarse en un espacio y en un momento determinado empujándola con ello a renunciar a un hipotético futuro a partir de ahora del todo inexistente.

Así pues el verdadero secreto de cualquier plataforma digital que permita "colgar" musica on-line, residiria esencialmente en la enorme capacidad que le concede -en este caso a la musica- de escapar a cualquier estructura más o menos fija que pretenda sujetarla de forma irreversible.

Ahora bien, este hecho en principio intrascendente tiene como mínimo una lectura interesante: puesto que la música y desde el mismo momento en que puede modificarse infinitamente adquiere una libertad (sí, libertad) de la cual antes carecía por completo (los cd's, los vinilos, los cassettes, no habrian sido en este sentido más que una especie de cadenas perpetuas implacables) pues bien, por la misma regla de tres adquiere también unos derechos y unas obligaciones para los cuales quizas ni sus propios creadores estan todavía preparados. En efecto, yo estoy hablando del advenimiento de una nueva raza de canciones que viviran sus propias vidas del mismo modo en que nosotros vivimos las nuestras.

Yo estoy hablando de la llegada a nuestros oidos de cientos de miles de canciones que naceran, maduraran, enfermaran y moriran en función de lo que dicten sus propios destinos. Yo, humilde artesano digitalizado e inmaterial, estoy hablando de la EMANCIPACION progresiva e inacabable (precisamente por ser infinita) DEL ARTE.

Extraído del myspace de Javier Flores: http://www.myspace.com/javierfloresbcn

Bowerbirds, Sidecar, 22/octubre/2009

In Our Talons

Amb el seu primer Hymns for a Dark Horse (Dead Oceans, 2008)van fer un disc d’aquells que sona tot els dies a casa. Al 2009 van gravar Upper Air (Dead Oceans, 2009) i va ser la continuat d’un inmens món sensible senzill i proper. Una banda sonora d’una nova escena folk que ha trobat un lloc privilegiat al panorama musical actual, i que gaudeix un ampli públic. Per això, la sala Sidecar estava gairebé plena i amb moltes ganes de tornar a veure a Barcelona el grup americà.

El directe es va presentar amb un format bàsic de trio, on la delicada Beth Tacular combinava el teclat amb l’immens acordió i Phil Moore a la guitarra, ens cantava amb un ull mirant a Caetano Veloso. Va ser un concert íntim on es va anar teixint una atmosfera molt maca (que cursi, però és veritat) que va deixar a tothom atrapat, hipnotitzats en cada moment (momentos acordeon, van ser brutals), aquells fragments de cada tema que dius: -hòstia que bo que és això!-. Van repassar gairebé totes les cançons dels dos discos, amb moments brillants “House of Diamonds” “Hooves” o “Dark Horse”, joder que bons! Va ser tot molt proper, molt... ...d’allò que pots tocar, tangible, però alhora amb algo més enllà, digali amor, o sensibilitat en general.

Va ser molt xulu.

La Cienega just smiled

A tots els amants de la música ens agradaria tocar algun instrument o molts, i fer cançons, i transmetre les coses que sentim d'una manera que ens surt de dins, amb la capacitat expressiva que només ens pot donar l'expressió artística. De fet, tothom té, d'alguna manera o altra, aquesta necessitat. Qui no ho ha intentat mai? La qüestió és que és realment difícil aconseguir-ho i per això estimen tant la música, la literatura, l'art, etc. Llegint un llibre, escoltant una música, mirant una pel·li, admirant una pintura o d'alguna altra menera, ens hem adonat que no estem sols, que la resta de la gent sent coses semblants i de manera semblant a nosaltres. És per això que sempre existirà l'expressió artística, per tant sempre existirà la música i a l'hora sempre hi hauran taules plenes de copes vuides i cendrers plens i parets que hauran sentit poemes humits d'alcohol i converses apassionades que acaben amb decicions com la de crear bolgs com aquest.

Avui us deixo una cançó d'aquestes que dius: jo sento algo així però no sóc capaç de transmetre-ho amb aquesta elegància.

José González + El Petit de Cal Eril, Luz de Gas, 12/octubre/2009.

Dale trigo que mañana canta

Lo siento, no podía empezar la crónica sin antes mencionar la anécdota: que mal momento para José González, tener que salir del escenario para escupir un pollo que le salió a media canción. La verdad es que si se lo hubiera tragado hubiera sido peor... ya imagino toda la gente: ahgs!. Anécdotas a parte, el músico sueco demostró que, todo y su desmesurada fama en relación al tipo de música que hace, es capaz de llenar un escenario con su voz y guitarra, y hipnotizar a un entregado público, que este pasado lunes 12 de octubre llenaba la sala Luz de Gas. El concierto fue creciendo progresivamente, repasando casi todos los temas de sus dos discos y dejando para el final "Teardrop" o "Cycling Trivialities" que sonarón inmensas, épicas. Para acabar con una sensacional versión, o cover, cómo lo llamamos ahora de “Smalltown Boy” de Bronski Beat. Acompañado intermitentemente por un percusionista y una fémina voz, el símbolo del moderniqueo, y mejor guitarrista no defraudó, y sus cuerdas vibraron, y nos hicieron vibrar. Emocionante y meticuloso.
No podemos pasar por alto el gran telonero de la noche, Joan Pons (“soc Joan Pons... i ja està”) Pensó un concierto condensado y lleno de temas que no le fallan nunca, mostró lo mejor de él.. Parte del público no lo conocía (guiris, modernotes catalans que segur que pensarien: “cullons, si aixó mola més que el Jose Gonzalez” però s’ho callen...) La resta del público estábamos allí porque la unión de Joan Pons y José González prometía una velada inolvidable, y lo fue.

Cass McCombs "Catacombs" (Domino/Pias)

Llegint la Mondosonoro d’octubre m’ha sorprès veure, en la quarta posició del Top10 Internacional, aquest meravellós disc. Fa dies que no puc parar d’escoltar-lo. La primera vegada que va sonar a casa Catacombs estava fent alguna cosa sense atendre la música que anava sonant, però a mida que anaven sonant les cançons vaig anar prenent més consciència que alló que sortia pels altaveus de casa era algo més que una novetat. “You Saved My Life” (que a mi em recorda a Sigur Ros) va ser el tema que em va fer tirar enrere el disc, i tornar a començar. Ara si amb la màxima atenció. O sigui, tombat al sofà amb Cass McCombs a un volum considerable. El disc sona a “aixó ja s’ha fet... però...”. És una joia, refinada, de molt bon gust, de cançons infinites plenes de senzillesa. Jo no puc parar d’escoltar “Harmonia”, l’escolto dos o tres vegades al dia, però a mida que aneu escoltant el disc us anirà atrapant. Entreu a les catacumbes, la foscor us farà gaudir d’un gran disc.

Cass McCombs actuarà a Barcelona el 12 i 13 de desembre de 2009, dins la programació del PrimaveraClub2009.

http://www.myspace.com/cassmccombs

les cançons i les olors...

L’altre dia vaig entrar dins una escala del barri de Gràcia i algú estava fent cafè. Per l’olor, ràpid vaig saber que era una cafetera Orelex. La barreja única d’aquelles dues olors (la d’una clàssica escala gracienca més la d’una cafetera italiana) va disparar algun dispositiu del meu cervell i em vaig veure submergit en un munt de sensacions que semblaven oblidades. Vaig reviure les tardes de dijous de fa més de vint anys, quant anava a visitar els meus avis. Hi ha sensacions que són difícils d’explicar, sensacions d’agradable melancolia. Les olors et poden fer reviure en un moment sensacions úniques, irrepetibles. I ho fan per sorpresa, sense avisar.
L’altre dia vaig encendre la ràdio perquè em fes companyia mentre fregava el pis. Al sentir la cançó que estava sonant es va disparar un dispositiu del meu cervell i em vaig veure submergit en un munt de sensacions que semblaven oblidades...

Busca las diferencias: First we Take Manhattan (Leonard Cohen)

Leonard Cohen - First We Take Manhattan






Enrique Morente & Lagartija Nick - Primero conquistaremos Manhattan (Omega)




Joe Cocquer - First we Take Manhattan




Mister - First we take Manhattan




Jennifer Warnes - First we Take Manhattan



Bay Laurel - First We take Manhattan



Boris Bukowski - First We Take Manhattan



Sirenia - First We Take Manhattan