Difícil perdua de virginitat bloguística! En qualsevol cas, parlar d’un concert com el de Leonard Cohen sempre és un plaer. Però sobretot, va ser un plaer anar a un concert com aquest.
Per a algú que no havia vist mai un directe de Cohen les expectatives que pogués tenir eren totalment incertes. Saps que les cançons seran bones i que sonaran les més importants del seu repertori (per cert, no gaire ampli tenint en compte la seva edat). El que generava dubtes era com sonarien aquestes cançons en un indret tant fred com el Sant Jordi, amb un cantautor de 75 anys, que fa aquesta gira (diuen) perquè no té un duro, i que tres dies abans del concert li agafa un xungo. Jo la veritat estava una mica cagat.
La veritat, però, és que em va i ens va sorprendre molt gratament la seva actuació. Els seus 75 anys (que va complir el dia del concert) semblen ser la millor edat per cantar el seu repertori. La seva veu, més profunda que mai, va omplir cada recó del Sant Jordi i va esvair qualsevol dubte sobre si era un bon lloc per fer aquest concert. Realment va saber crear l’atmosfera d’intimitat que requeria un concert com el seu.
Gratament ens va sorprendre la banda que portava, tots músics boníssims que van acompanyar amb unes versions molt acurades. El repertori estava molt treballat i tot i que no hi havia marge per a cap improvisació algunes de les versions que van fer van ser brutals (Brid on the wire o First we takeManhattan). A més, Cohen va saber jugar les seves cartes i tant va saber moure’s amb elegància per l’escenari i alhora donar protagonisme a les coristes deixant que les germanes Webb cantessin if it be your will i que Sharon Robinson interpretés Boogie Street.
En fi, l’únic comentari negatiu que puc fer és que la seva guitarra ja no sona com abans (falta de pràctica fent de monjo??) i que algunes cançons com ara Suzanne, Hallalujah o everybody knows haguessin pogut sonar millor. Però això hagués estat demanar massa.
Per al meu gust un dels millors concerts que he viscut!
Per a molt anys Cohen!
Per a algú que no havia vist mai un directe de Cohen les expectatives que pogués tenir eren totalment incertes. Saps que les cançons seran bones i que sonaran les més importants del seu repertori (per cert, no gaire ampli tenint en compte la seva edat). El que generava dubtes era com sonarien aquestes cançons en un indret tant fred com el Sant Jordi, amb un cantautor de 75 anys, que fa aquesta gira (diuen) perquè no té un duro, i que tres dies abans del concert li agafa un xungo. Jo la veritat estava una mica cagat.
La veritat, però, és que em va i ens va sorprendre molt gratament la seva actuació. Els seus 75 anys (que va complir el dia del concert) semblen ser la millor edat per cantar el seu repertori. La seva veu, més profunda que mai, va omplir cada recó del Sant Jordi i va esvair qualsevol dubte sobre si era un bon lloc per fer aquest concert. Realment va saber crear l’atmosfera d’intimitat que requeria un concert com el seu.
Gratament ens va sorprendre la banda que portava, tots músics boníssims que van acompanyar amb unes versions molt acurades. El repertori estava molt treballat i tot i que no hi havia marge per a cap improvisació algunes de les versions que van fer van ser brutals (Brid on the wire o First we takeManhattan). A més, Cohen va saber jugar les seves cartes i tant va saber moure’s amb elegància per l’escenari i alhora donar protagonisme a les coristes deixant que les germanes Webb cantessin if it be your will i que Sharon Robinson interpretés Boogie Street.
En fi, l’únic comentari negatiu que puc fer és que la seva guitarra ja no sona com abans (falta de pràctica fent de monjo??) i que algunes cançons com ara Suzanne, Hallalujah o everybody knows haguessin pogut sonar millor. Però això hagués estat demanar massa.
Per al meu gust un dels millors concerts que he viscut!
Per a molt anys Cohen!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada