Josep Puntí i Desobedientes, La 2 d'Apolo, 17/12/2009.

Quina llàstima
Quan penses en allò que podria ser un concert de l’Adrià Puntí, i no ho és gairebé mai, fa ràbia. Penses –quina llàtima...-. Començarem per dir que el concert era: Josep Puntí i Desobedientes, aquests últims, són un grup de punk-rock que s’han arriscat a fer concerts amb en Puntí, suposo que li tenen molt carinyu... perquè sinó... es que es pa matarlo. Proclamant el seu directe com a soul-punk, el concert va començar amb en Puntí i la seva maleïda guitarra improvitzant (bueno... com sempre...). Després ja es va enfadar perquè creia que la guitarra no sonava bé i va començar a liarla. Assegut al teclat i amb tota la banda dalt de l’escenari, la cosa començava a funcionar, però com sempre no arrancava del tot. Un Puntí obsessionat amb que els músics el seguissin, i amb la fotuda guitarra, que finalment no va tocar, va anar repassant, a mida que desmuntava, les grans cançons de tota la vida: Sota una col, En Pepitu va de curt, Coral·lí, Si, etc...

El directe va anar agafant l’escalfor d’un públic que mica en mica anava entrant al -es lo que hay, disfrutem-ho-. Un dels membres de Elefantes, Suarma, va pujar a l’escenari i li va cantar Jo i Tu i Jo, i amb Longui núm 13 el concert agafava una forma definitiva: amb moments de lucidesa i d’altres més lamentables, que els Desobedientes no van deixar que arribèssin a ser patètics.

En general, un surt convençut que ha gaudit de petits moment genials, d’un artista encara genial que està a punt d’editar coses noves i que tots estem esperant com uns locos. La borrachera que portava i ho del canvi de nom, d’Adrià a Josep, ho podreu llegir en altres mitjans.