dimarts, 29 de setembre del 2009

La diferencia es Albert Pla

Siempre he dicho que he dicho que Albert Pla, como cree mucha gente, es un genio. A mi, personalmente, me la sudaba. Sin remordimiento. La vida es así, que dijéramos.
Pero no, mis amigos, familiares, la población en general se conjuraba para implicarme en el proyecto musical del Pla, y yo que intentaba escapar como un idiota. Insensato! No se puede escapar del destino, que dirían los clásicos.
Así pues, mi sino se ha cumplido, y por razones que no puedo explicar demasiado, el pasado domingo me vi yendo al último concierto de la gira en Barcelona (últimamente es lo mío, aunque claro, entre Cohen y Pla media una cordura y demasiados kilometros de falso recorrido). Eso sí, iba rodeado de un plantel de amigos que en ninguna otra circunstancia podrían haber llegado a reunirse: lo que es la vida, tu, y que vueltas que da.


Y debo decir que yo me pensaba que iba a un concierto, y me resignaba. Pero lo cierto es que ya por el lugar del evento debiera haber dudado un tanto de lo que me esperaba, pues el Teatro Poliorama no es, ni mucho menos, el lugar que hubiese imaginado para un recital rockero. Y en efecto, no fue rock lo que vi. Fue un espectáculo grandioso, de una imaginación inusitada, tan sencillo en su planteamiento como entretenido y rompedor en su puesta en práctica: a la mitad del concierto, se apagaron las luces, y cuando digo las luces quiero decir TODAS las luces, y l’Albert apareció con una especie de casco de minero muy sui generis, iluminando la sala con la única ayuda de la bombilla que salía de su cabeza, y recreándonos a todos los presentes en la absoluta intimidad.
Siempre he dicho que Albert Pla, como cree mucha gente es un genio. A mi, personalmente, me la sudaba. Ahora sé que no es un rockero, sino un heredero de la mejor escuela del espectáculo, un señor poetísimo dedicado a la crítica y al pasotismo que dibuja y desdibuja la vida con humor e intimidad. A mi, personalmente, me la sudaba, pero eso era antes. Ahora me pregunto cuando volverá...

dilluns, 28 de setembre del 2009

Felicitats Cohen!

Difícil perdua de virginitat bloguística! En qualsevol cas, parlar d’un concert com el de Leonard Cohen sempre és un plaer. Però sobretot, va ser un plaer anar a un concert com aquest.
Per a algú que no havia vist mai un directe de Cohen les expectatives que pogués tenir eren totalment incertes. Saps que les cançons seran bones i que sonaran les més importants del seu repertori (per cert, no gaire ampli tenint en compte la seva edat). El que generava dubtes era com sonarien aquestes cançons en un indret tant fred com el Sant Jordi, amb un cantautor de 75 anys, que fa aquesta gira (diuen) perquè no té un duro, i que tres dies abans del concert li agafa un xungo. Jo la veritat estava una mica cagat.
La veritat, però, és que em va i ens va sorprendre molt gratament la seva actuació. Els seus 75 anys (que va complir el dia del concert) semblen ser la millor edat per cantar el seu repertori. La seva veu, més profunda que mai, va omplir cada recó del Sant Jordi i va esvair qualsevol dubte sobre si era un bon lloc per fer aquest concert. Realment va saber crear l’atmosfera d’intimitat que requeria un concert com el seu.
Gratament ens va sorprendre la banda que portava, tots músics boníssims que van acompanyar amb unes versions molt acurades. El repertori estava molt treballat i tot i que no hi havia marge per a cap improvisació algunes de les versions que van fer van ser brutals (Brid on the wire o First we takeManhattan). A més, Cohen va saber jugar les seves cartes i tant va saber moure’s amb elegància per l’escenari i alhora donar protagonisme a les coristes deixant que les germanes Webb cantessin if it be your will i que Sharon Robinson interpretés Boogie Street.
En fi, l’únic comentari negatiu que puc fer és que la seva guitarra ja no sona com abans (falta de pràctica fent de monjo??) i que algunes cançons com ara Suzanne, Hallalujah o everybody knows haguessin pogut sonar millor. Però això hagués estat demanar massa.
Per al meu gust un dels millors concerts que he viscut!
Per a molt anys Cohen!

dissabte, 26 de setembre del 2009

Odio el Blues

En la penumbra de la habitación,
el jazz y el humo, la trompeta mórbida
de Max Kaminsky, espérame despierto
y gentes que se buscan en la noche
para tener coartada cuando el frío,
el último cigarro, ni uno más,
oh baby don't you play me cheap, me digo,
¿o es Armstrong quien lo dice?, ya lo sé,
otro whisky no hará que ella regrese
y de pronto estoy dentro de otro tema,
I wana be somebody's baby doll,
y Bessie que me invita a compartir
el pozo que la noche abre en nosotros,
que rellena mi vaso mientras llora
porque nadie la quiere, porque Fletcher
acaricia las teclas de ese modo,
espérame despierto, no te vayas,
pero voy tan borracho, tan borracho
que he olvidado mi nombre y la manera
de salvarme otra noche, de volver
al orden de mi vida, donde nadie
espera la visita de un fantsma
que confunde anciones y recuerdos,
espérame despierto, ¿satisfecha?
al fin has conseguido que odie el blues.


Javier Cánaves

(nota: estem sentint al Gary Moore, la Silvia i jo,
i de cop em diu... "Coneixes el 'Odio el Blues'?")

divendres, 25 de setembre del 2009

Summertimes

artista: Janis Joplin with Big Brother and the Holding Company.


dijous, 24 de setembre del 2009

Dilema: SHANTEL VS LOS FULANOS

Com heu pogut observar, tenim un dilema. El dia 25 coincideixen dos grans mostres de la festa: Shantel VS Los Fulanos. Los Fulanos amb Joe Bataan serà un concert ple de son i fania, diríem que és l’aposta segura... Però Shantel presenta moltes incògnites... Primer de tot encara no sabem si serà un dj set o un concert... així que haurem d’anar desgranant l’assumpte. La cosa és, que si anem borratxos i Shantel fa un dj set serà brutal, si no anem borratxos i fa de dj serà una merda. Si, d’altra banda fa un concert, pot ser que, ni borratxos l’aguantem... o si... bufff... no sé... quin dilema!

Home, el que no tindria perdó de Deu, és que fa quatre anys vaig estar preparant un inter-rail per Romania, només amb la intenció d'anar al Bucovina Club (club que regenta Shantel) i si ara que està a Barcelona no hi vaig seria una mica... no sé... ja m'enteneu.



La Mercè 2009, entre pitus i flautes

entre pitus i flautes comença el seu bloc amb les propostes de la Mercè 2009. Les festes de la Mercè, amb el BAM com a destil·lador perfecte, representen una bona mostra de grups imprescindibles per passar l'any escoltant música. Aquí us deixem la proposta entrepitusflautera, segur que ens deixem molts artistes per l'horari o per desconeixement d'altres grups.


Els artistes que estan en negreta són imprescindibles, ningú us parlarà mai més si us perdeu algun d'aquests concerts. La resta, són prioritats personals, que podràn canviar si alguna persona amb criteri, i una cervesa a la mà em recomana una alternativa. Com podeu observar hem descartat tot ho del Fòrumhuelemal, perquè veiem molt improvable anar-hi (les hores, la gent... etc...) Tot i que recomano la nit del dissabte amb Dirty Projectors, We are standard i la terrible Terry Lynn... si hi aneu ens ho dieu.


23 set.
21:30h petit de cal eril (pl. rei)
23:30h baba zula (st. jaume)
00:15h the duke & the king (pl. rei)
dani nel·lo (ciutadella)

24 set.
21:30h terrakota (catedral)
22:00h tonino carotone (raval)
25 set.
22:30h anthony joseph & spasm band (catedral)
00:00h los fulanos (catalunya)
shantel (raval)

26 set.
19:30h manel (dam)
21:30h pony bravo (pl. rei)
22:30h boban markovic (ciutadella)
00:15h akron family (pl. reial)